A la Societat Astronòmica de Castelló, estem orgullosos de presentar-vos un any més l’exposició itinerant de fotos realitzades per els nostres socis en les que destaquen la seua bellesa i les seues habilitats tècniques. Vos guiem a través d’una visita virtual a aquesta exposició extraordinària, que combina imatges excepcionals amb algunes anècdotes i comentaris dels autors.
El 14 d’octubre, la Societat Astronòmica de Castelló va inaugurar l’exposició fotogràfica al Planetari de Castelló. Aquesta memorable jornada va ser realçada amb la participació d’Alberto Aparici, qui va captivar l’audiència amb una apassionant xarrada sobre els planetes amb anells.
El Planetari de Castelló va ser el primer lloc per acollir aquest esdeveniment, brindant als visitants l’oportunitat de connectar amb les meravelles de l’Univers. Una part del Planetari es va transformar en una finestra oberta a l’Univers, destacant les fotografies capturades pels nostres socis.
A continuació, per ordre alfabètic de cada autor:
«Galàxia del Remolí» per Adolfo Muinos
Comencem el nostre viatge còsmic amb la captivadora fotografia de la Galàxia del Remolí també anomenada M51 en el catàleg Messier.
Aquesta galàxia es troba a la constel·lació Canes Venatici. La millor manera de localitzar-la és identificant l’última estrella de l’Óssa Major (de la seva cua): Alkaid. M51 es troba justament en la perpendicular al darrer segment (el que uneix l’estrella Mizar amb l’estrella Alkaid) de la cua de l’Óssa Major.
Van ser 8 preses per a cada filtre RGB L amb els seus dark corresponents. L’exposició va ser de 120 segons.
Comentari de l’autor: Vaig haver de canviar de meridià i com el telescopi no té goto, vaig haver de buscar l’objecte de nou, centrar-lo guiant-me per la posició de les estrelles segons un dibuix que vaig fer en les preses anteriors, i, per si fos poc, vaig haver de recalibrar de nou el PHD.
«Cometa Neowise» per Carles Labordena
La segona parada en el nostre viatge ens porta al majestuós Cometa NEOWISE (C/2020 F3). És un cometa de període llarg descobert pel telescopi espacial NEOWISE el 27 de març de 2020. En el moment del descobriment, tenia una magnitud aparent de +17 i segueix una òrbita retrògrada.
Presa el 15 de juliol de 2020 amb la Canon 600d més teleobjetiu de 200 mm a f5.6
20 preses de 30 seg a 1600 iso des del Coll de la Bandereta en la Serra d’Engarcerà (Castelló)
Comentari de l’autor: La foto del cometa NEOWISE em porta al record del nostre enyorat soci i amic Vicente A. Yepes, amb qui vaig tenir l’oportunitat de sortir a observar aquest cometa des del Coll de la Bandereta, situat a la Serra d’Engarcerà i poder-nos fer una foto junts, probablement va ser l’última vegada que va poder sortir a gaudir dels astres. El lloc escollit es va demostrar molt adequat per la seva orientació a l’oest on en aquells moments se situava l’estel. Per aquella època va coincidir que unes setmanes abans havien cessat les restriccions a la mobilitat amb motiu de la pandèmia de Covid, per poc no hauríem pogut sortir a contemplar-ho. Atesa la mida que tenia en aquell moment vaig utilitzar un teleobjectiu de 200 mm a f5.6 amb la intenció que l’estel ompli’s la major part del fotograma. Vaig acumular força preses de 30 segons ja que exposicions majors provocaven que l’objecte sortís mogut donat el seu important moviment propi. D’aquesta manera vaig poder aconseguir que s’apreciessin les estries a la cua de pols.
«Eclipse Total de Sol des d’Illinois» per Carles Labordena
Aquest esdeveniment celestial capturat per Carles Labordena el 21 d’agost del 2017 des de Marion, al sud d’Illinois (EUA) va ser visible en cinquanta estats de forma total o parcial. L’àrea total coberta per l’eclipsi va suposar el 16 % dels Estats Units.
L’eclipsi total va tenir una magnitud de 1,0306 i va ser visible des d’un estret passadís de 110 quilòmetres que travessava 14 estats contigus dels Estats Units: Oregon, Idaho, Wyoming, Montana, Iowa, Kansas, Nebraska, Missouri, Illinois, Kentucky, Tennessee, Georgia, North Carolina i South Carolina. Es va veure per primera vegada des de terra als Estats Units poc després de les 10:15 a. m. PDT a la Costa del Pacífic d’Oregon; després es va desplaçar cap a l’est per Salem, Casper, Lincoln, àrea metropolitana de Kansas City, Hopkinsville, Nashville, Columbia i finalment Charleston.
Comentari de l’autor: El fenomen va ser observat amb el meu fill Marc que em va ajudar al muntatge. Es va tractar d’un viatge organitzat per l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, de la qual també en sóc soci. El lloc escollit amb molta antelació i que es va mostrar molt adequat van ser unes vinyes el propietari de les quals va habilitar amb bon sentit comercial per a l’observació de l’eclipsi amb comoditat, i en què hi havia centenars d’aficionats de tot el món, especialment dels EUA que ja en si mateix constituïa tot un espectacle tan gran multitud amb tota mena d’instrumental, carpes, barbacoes, parades de gelats i hamburgueses, en fi, allò típic d’aquestes concentracions per aquelles terres. L’equip utilitzat, un trípode fix i un teleobjectiu amb duplicador. Les restriccions de pes en els viatges aeris tampoc no permetien gaire més. Una càmera secundària per a preses de ambient i uns prismàtics amb filtre solar juntament amb ulleres d’eclipsi. El cel es va enfosquir força encara que encara va persistir una lleugera lluminositat que no va impedir observar a cada costat del Sol ocultat els planetes Mart i Mercuri, juntament amb l’estrella Regulus. El matí va lluir un Sol esplèndid i ardent en què va ser fonamental la carpa que amb anterioritat va comprar «in situ» l’organització del viatge i que posteriorment vam cedir a un hospital infantil.
«Evolució dels anells de Saturn» per Carles Labordena
Continuem amb una visió fascinant del planeta Saturn al llarg de 20 anys. Observeu els seus anells fent clic a la Imatge per ampliar-la.
Saturn es el sisè planeta del sistema solar i ocupa el segon lloc en grandària i massa després de Júpiter, Saturn és una meravella celestial única i fascinant, especialment per ser l’únic planeta amb un sistema d’anells visible des de la Terra.
El nom de Saturn prové del déu romà del temps i l’agricultura, un tribut al seu esplendor i majestuositat. La mitologia es fon amb l’astronomia, donant-nos una perspectiva poètica d’aquest planeta que ha estat objecte d’admiració i estudi durant segles.
Comentari de l’autor: La foto de l’evolució de l’aspecte dels anells de Saturn es va aconseguir després de recollir imatges del planeta al llarg de 20 anys i així poder seguir la major part d’un cicle de 29 anys en què els anells es mostren amb la màxima inclinació passar a posar-se de perfil i novament amb la inclinació mostrant l’altre hemisferi al llarg de l’oscil·lació estacional de gairebé 27º de l’eix del planeta mentre recorre la seva òrbita al voltant del Sol. Al llarg d’aquests anys el telescopi utilitzat ha estat un SC de 235mm Celestron però les càmeres han estat diverses conforme evolucionava la tecnologia de captura digital: primer va ser la TOUCAM PRO (una simple webcam a la qual vam treure el seu rudimentari objectiu i el vam substituir per un cilindre per acoblar-lo al portaoculars, posteriorment les QHY5 mono i color, la DMK21au618as i actualment l’ASI290mm. La tècnica ha estat similar al llarg d’aquests anys en el fonamental, obtenir vídeos d’un minut de durada cadascun i aplicar diversos programes de processat per seleccionar els millors fotogrames i apilar-los per obtenir una imatge a la que posteriorment se li apliquen processat per tal de ressaltar els detalls fins. Sempre s’han obtingut les imatges des del meu domicili.
«Trànsit de la ISS sobre la Lluna» per Eduardo Soldevila
Una imatge veritablement espectacular capturada durant un trànsit de l’Estació Espacial Internacional (EEI) davant del disc llunar. Aquest fotograma és un testimoni de precisió excepcional, tenint en compte que l’EEI es mou a una velocitat vertiginosa de 27.000 km/h.
Aquesta imatge captiva no només per la seva bellesa, sinó també per la complexitat tècnica que hi ha darrere. Amb detalls nítids, la fotografia destaca el pas efímer de l’EEI mentre surca els cels, projectant-se davant del disc llunar com una silueta captivadora.
Comentari de l’autor: És una captura de pantalla amb VLC d’un vídeo gravat el 6 de febrer del 2020 des de la terrassa de Tetuan XIV (la nostra seu social), en companyia del nostre enyorat Jose Luis Mezquita.
El vídeo el vaig capturar a través del tub RC 8″ amb la Canon 60D. L’arxiu resultant va pesar 66 MB i va durar 12 segons. El trànsit va ser d’un segon.
«Nebulosa del Cor» per Joan Català
Fantàstica imatge de la Nebulosa del Cor també coneguda com a IC 1805. S’anomena així per la seva característica forma en fotografies de llarga exposició. Té una mida de gairebé 300 anys llum, i la seva font d’ionització són les estrelles del jove cúmul obert Melotte 15 (1,5 milions d’anys), situades al seu interior.
La Nebulosa del Cor està ubicada al braç de Perseu de la nostra galàxia a 7.000 anys llum de nosaltres. Aquesta part del braç té una gran activitat de formació d’estrelles i hi ha molts cúmuls estel·lars joves.
Comentari de l’autor: Aquesta foto realitzada amb filtres de banda estreta i la meua muntura Orion Sirius que tinc des de fa més de 15 anys és un bonic record de la meua evolució al llarg dels últims anys practicant l’astronomia i l’astrofotografia. Podria dir que, principalment, he aprés a base d’errors i despistes tontos, des d’anar-me’n lluny i oblidar-me les peses de la muntura a casa, començar una sessió sense tenir la muntura ben anivellada, fer astrofotografies sense calibrar amb darks i offset-bias les imatges, etc, però en fi, amb un poc d’autocrítica i un molt de disciplina al final evolucionem, aprenem i millorem en l’Astronomia en general.
«Cirumpolar a Calar Alto» per Joan Català
«Calar Alto» és la muntanya més alta de la serra de «Los Filabres», amb 2.168 m d’alçada, situada a la província d’Almeria, Espanya. El vèrtex geodèsic situat al cim, dins del terme municipal de Gérgal12 es troba a una altitud de 2.167,865 m sobre el nivell del mar.
Aquesta muntanya acull l’observatori de Calar Alto, o Centre Astronòmic Hispà a Andalusia, que es beneficia de dos aspectes del clima de la regió: l’ambient sec i el baix nombre de nits ennuvolades.
Comentari de l’autor: L’estiu de 2.022 vaig anar a Almeria, pel dia a banyar-me a la platja de las Negras i fer-me cervesetes pels bars, i per la vesprada pujava amb la furgo a dalt, a l’observatori de Calar Alto, a la Serra los filabres, des d’on podeu veure, també, la Serra Nevada de Granada. És un lloc molt especial que recomane a tothom visitar-ho, la veritat. I bé, vaig estar un parell de nits gaudint la Via Làctia, perquè mirar-la allà dalt és un luxe, i la última nit vaig apuntar 30 minuts a l’estrela polar per tal d’obtenir un bonic record, una cirumpolar a Calar Alto.
«Missions Apolo» per José Maria Sebastià
El Programa Apolo va ser un programa espacial tripulat desenvolupat pels Estats Units durant la dècada de 1.960 en el marc de la carrera espacial amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. En aquesta fotografia, José María ens obre una finestra als llocs històrics on les missions Apolo varen aterrar a la lluna:
- Apolo 11: Tranquility Base
- Apolo 12: Surveyor 3
- Apolo 14: Montanya de Fra Mauro
- Apolo 15: Valle d’Hadley
- Apolo 16: Descartes Highlands
- Apolo 17: Vall Taurus-Littrow
Comentari de l’autor: Aquesta imatge la vaig poder fer amb el meu telescopi Meade SC 254mm a f:10 amb la càmera ASI 178MM i el filtre R ROI: 800×800 processant 1.000 frames. Vaig utilitzar Autostakkert més Registax6 i finalment Photoshop per al tractament. El vídeo el vaig capturar des de Castelló ciutat entre març i juny de l’any 2.018.
«Nebulosa Cap de Cavall i Flama» per Marc Molina
La Nebulosa Cap de Cavall o Barnard 33 (B33) és un núvol de gas fred i fosc, situat a uns 1.500 anys llum de la Terra, al sud de l’extrem esquerre del cinturó d’Orió. Forma part del Complex de Núvols Moleculars d’Orió i mesura aproximadament 3,5 anys llum d’ample. Aquesta nebulosa fosca és visible per contrast, ja que apareix davant de la nebulosa d’emissió IC 434. Per la seva forma, és la més familiar de les nebuloses d’absorció.
Comentari de l’autor: Son 15 imatges de 120 segons a ISO 3200 amb una càmera Sony A7S modificada i a través del Takahashi FC100D. Les tomes se van fer el dia 26 d’octubre de 2017 des de Landete (Cuenca).
«Nebulosa del Vel 1» per Marc Molina
Aquest remanent de supernova té una gran extensió, i en aquesta imatge, Marc ens mostra el costat oest. Es troba a una distància d’entre 1.400 i 2.600 anys llum a la constel·lació de «Cygnus». L’estrella més brillant al centre de la imatge és «52 Cyg».
Va ser descoberta el 5 de setembre de 1784 per William Herschel. Es tracta d’un gran remanent de supernova relativament feble. La supernova origen va explotar fa entre 5.000 i 8.000 anys, tot i que altres fonts indiquen un temps d’entre 12.000 i 20.000 anys enrere. La seva grandària té aproximadament 3,6 vegades la superfície de la lluna plena. També és coneguda com a NGC 6960, NGC 6974, NGC 6979, NGC 6992, NGC 6995, IC 1340, Nebulosa de l’Escombra de Bruixa. En el Catàleg Caldwell, aquesta part de la nebulosa es la C34.
Comentari de l’autor: Se van prendre 47 tomes de 30 segons a ISO 12800 amb una Canon 700D sense modificar i sense autoguiat; amb un Takahashi FC100D. Les fotografies se van fer des de Puertomingalvo (Teruel) el 27 d’agost de 2.016.
«Nebulosa del Vel 2» per Marc Molina
Aquesta imatge pertany al costat est de la Nebulosa del Vel. En el Catàleg Caldwell, se li coneix com a C33. L’estructura filamentosa de la nebulosa es deu al fet que les ones de xoc són tan primes que el dipòsit de gas només és visible quan es veu exactament de cantó, donant l’aparença d’un filament. Les ones a la superfície de l’estructura condueixen a múltiples imatges filamentoses que semblen estar relacionades entre elles.
Comentari de l’autor: En aquest cas, son 106 tomes de 60 segons a ISO 12.800 amb una càmera Sony A7S modificada i amb un Takahashi FC100D. Les fotografies se van fer des de Landete (Cuenca).
«Nebulosa Trompa d’Elefant» per Miguel Angel Almela
Aquesta nebulosa es troba a la constel·lació de Cefeo. Prop de la hipergigant vermella Mu Cefei, es desplega un extens complex nebular que ocupa uns 3 graus al cel i es troba a uns 2.400 anys llum de nosaltres. Aquesta regió, predominantment composta d’hidrogen alfa, revela una rica varietat d’objectes com els glòbuls de Bok o les nebuloses fosques causades pel pols interestel·lar. Al cor d’aquesta vasta nebulosa, trobem la coneguda Nebulosa Trompa d’Elefant o IC1396, que destaca per la seva forma allargada i fosca. Alberga tot un desenes d’estrelles noves que injecten energia a un petit núvol de HII brillant en el seu extrem.
Comentari de l’autor: És una nebulosa que m’agrada especialment, la semblança amb un elefant de perfil amb la trompa enroscada és molt curiosa. Cada any li dedico alguna sessió i es van aconseguint millores amb nou equip i noves tècniques de processament. Aquesta vegada tocava a la banda estreta que és molt agraïda en aquest tipus d’objectes i la càmera amb sensor de 14 bits nadius. L’alt rang dinàmic de les últimes tecnologies es fa notar davant de les anteriors càmeres de 12 bits.
Dades tècniques: Foto des de Montornès de agost de 2.022, amb una integració total de 8.600 segons (Ha/OIII/SII)/Paleta Hubble. Telescopi RC8″ i Càmera QHY533M.
«La Nebulosa de l’Àguila» per Miguel Angel Almela
La Nebulosa de l’Àguila és part de M16, que està formada per la nebulosa i un cúmul estel·lar obert associat, catalogat com a NGC 6611. Es troba a la constel·lació de Serpens (la serp). Aproximadament al centre de la nebulosa es troben els «pilars de la creació», que formen una de les imatges més populars obtingudes pel telescopi espacial Hubble. La brillant nebulosa d’emissió (regió HII) que abasta tota la zona està catalogada com a IC 4703. Tot el complex es troba a 7000 anys llum.
Comentari de l’autor: Per la seva posició baixa i la meva zona de fotografia a l’estiu, on tinc la visió limitada en aquesta zona, no és fàcil per obtenir aquest objecte. No obstant això, la curta finestra de temps que tinc cada nit es compensa amb la brillantor. Les preses del canal Ha són simplement dignes de prendre’s com una foto a BN soles.
Dades tècniques: Detall central de M16, des de Montornès en agost de 2.022. 8 tomes de 600 segons (Ha/OII/SII) / Paleta Hubble amb telescopio RC8″ a f5.
«Tipus espectrals d’estrelles» per Miguel Angel Almela
En astronomia, la classificació estel·lar és la classificació de les estrelles segons les seves característiques espectrals. La radiació electromagnètica procedent de l’estrella es analitza mitjançant la seva divisió per un prisma o per una xarxa de difracció en un espectre, mostrant així l’arc de Sant Martí de colors (espectre electromagnètic visual) entreteixit amb línies d’absorció. Cada línia indica un ió d’un determinat element químic, juntament amb la intensitat de la línia que determina l’abundància d’aquest ió. L’abundància relativa dels diferents ions varia amb la temperatura de la fotosfera. La classe espectral d’una estrella és un codi curt que resumeix l’estat d’ionització, proporcionant una mesura objectiva de la temperatura de la fotosfera i de l’estrella.
La majoria de les estrelles estan actualment classificades sota el sistema de Morgan–Keenan (MK), utilitzant les lletres O, B, A, F, G, K i M, una seqüència que abasta des de les més calentes (tipus O) fins a les més fredes (tipus M). Cada classe de lletra es subdivideix mitjançant un dígit numèric, amb el 0 per a les estrelles més calentes i el 9 per a les més fredes (per exemple: A8, A9, F0, F1 formen una seqüència des de les més calentes fins a les més fredes).
En aquesta imatge tenim un mosaic dels diferents tipus espectrals principals d’estrelles. Estan ordenades de més calenta i blava a més freda i roja, des de dalt a l’esquerra fins a baix a la dreta perquè es vegi la transició de colors i temperatures. Les estrelles són:
O –> Meissa / Orió
B –> Nu Ori (67 Ori) / Orió
A –> Lambda Gem / Gèminis
F — > Alzirr / Gèminis
G –> Minazal V / Hydra
K –> 60 Cnc / Càncer
M –> 56 Gém / Gèminis
C –> TX Piscis / Peixos
Comentari de l’autor: Aquest projecte el vaig començar per simple curiositat meva per contrastar els colors dels diferents tipus espectrals. Per arribar a tenir aquesta petita col·lecció cal planificar una mica, perquè la meva finestra de visió d’hivern que és on ho vaig fer és molt petita. Cal ajudar-se del planisferi, cercar tipus espectrals que interessin, que siguin representatius de la seqüència principal si és possible i paciència, com tot en aquesta afició.
Dades tècniques: Filtres RGB. Durada i preses variables amb telescopi RC8″ a f8 i Càmera QHY174M
«Rho Ophiucho» per Raúl Conesa
Rho Ophiucho és una estrella a la constel·lació d’Ophiucho de magnitud aparent 4,63. És una estrella doble amb components separades per 3 segons d’arc. La separació real entre ambdues és d’almenys 400 UA, i el seu període orbital supera els 2.000 anys. El sistema es troba a 394 anys llum del sistema solar.
L’estrella principal, catalogada com a subgegant, és 4.900 vegades més lluminosa que el Sol i té 9 vegades més massa. El seu acompanyant, una estrella de la seqüència principal, brilla amb una lluminositat 2.100 vegades major que la lluminositat solar. Aquesta última té una massa de 8 masses solars. Com altres estrelles semblants, roten a gran velocitat, superant els 300 km/s a l’equador.
Rho Ophiuchi es troba en una regió de núvols de pols dins de la Via Làctia. Envoltant Rho Ophiuchi hi ha una brillant nebulosa de reflexió originada per la llum estel·lar que és dispersada per una núvol de pols interestel·lar. Al voltant d’aquesta nebulosa hi ha enormes i fosques núvols no il·luminades que s’estenen 100 anys llum cap a l’est en direcció a la constel·lació de Sagitari.
Comentari de l’autor: 20 tomes de 180 segons amb darks, bias i flats. Presa des de San Marcos (Olocau del Rey) amb una Nikon D5300 i un objectiu Youngnuo de 50mm f4 a ISO 800.
«Nebulosa d’Orió» per Roberto Canelles
La Nebulosa d’Orió, també coneguda com a Messier 42, M42 o NGC 1976, és una nebulosa difusa situada al sud del cinturó d’Orió. És una de les nebuloses més brillants del cel i es pot observar a simple vista sobre el cel nocturn. Es troba a uns 1.350 anys llum de distància i té un diàmetre aproximadament de 24 anys llum. Alguns documents es refereixen a ella com la Gran Nebulosa d’Orió, i els textos més antics la denominen «Ensis», paraula llatina que significa «espasa», nom que també rep l’estrella Eta Orionis, que des de la Terra es veu molt a prop de la nebulosa.
Comentari de l’autor: Com a anècdota, cal assenyalar que era la primera vegada que sortia «lluny» i passàvem la nit la meva família i jo per fer astrofotografia. Estava emocionat. Però a 150 metres hi havia un focus potent de llum. La opció va ser posar llençols al voltant de la tanca de la casa on ens quedàvem per «tapar» la major part de llum possible. Una altra opció menys factible hauria estat buscar un lloc menys il·luminat.
Dades tècniques: Fotografia presa des de Huerta del Marquesado (Cuenca) el 8 d’octubre de 2019 amb una Canon EOS 450D a ISO 800. Es van realitzar 75 exposicions de 30 segons amb 26 darks, 20 bias i offset a través d’un telescopi F5 200/1000 sense guiatge. Per al apilat vaig utilitzar el Deep Sky Stacker i per al processament el Pixinsight LE.
«Zona del Cinturó d’Orió» per Rodrigo Castillo
El Cinturó d’Orió és un asterisme que pertany a la constel·lació d’Orió. Rep aquesta denominació per ser el cinturó de la figura del caçador, corresponent a la seva part central. Son tres estrelles brillants també conegudes amb el sobrenom dels tres Reis Mags o les Tres Maries, amb els noms d’Alnitak, Alnilam i Mintaka.
Comentari de l’autor: Les tres fotos són de llocs i anys diferents. Hi ha una diferència de 10 anys entre elles!
La qualitat del cel dels tres llocs és proporcional a l’augment de les fotos:
La foto de la Zona del Cinturó d’Orió, que és la de major camp, es va fer des de Landete (Cuenca), a casa de Jordi, on el cel té la major qualitat dels tres.
La foto de M42 està feta des de l’observatori a Alcalá de Xivert.
Des del pitjor cel dels tres, a Sant Joan de Moró, vaig fer la foto del detall del nucli de M42, 10 anys després de la primera foto.
El programari de control del telescopi i càmeres, així com la part electrònica del control, són de desenvolupament propi.
Vaig començar amb aquestes idees a finals dels anys 90, quan hi havia molt poc o res sobre el tema i aquesta era gairebé l’única manera d’obtenir aquests sistemes.
Més tard van començar a aparèixer solucions comercials, però jo ja havia agafat gust al tema i vaig continuar utilitzant els desenvolupaments propis en programari i electrònica fins a l’actualitat, formant part de la diversió d’aquesta afició.
Dades tècniques:
Zona del Cinturón de Orió
Febrer de 2011 Landete (Cuenca)
Mosaic de 3 imatges de:
5 exposicions de 600″
Refractor William Optics Megrez Doblet Apocromàtic 88mm F5.6
Reductor Focal Celestron 0.63x
Focal resultant: F3.4
Càmera Orion Starshoot Color pro V2
Nebuloses M42-M43-NGC 1977
21/02/2010 Alcalà de Xivert (Castelló)
Exposicions de: 2×10″ 2×30″ 5×400″
Reflector Orion Optics UK 200 F4.5
Corrector de Coma Baader
Càmera Orion Starshoot Color pro V2
Detall Zona Nucli Nebulosa M42
26/12/2020 Sant Joan de Moró (Castelló)
5 exposicions de 10″
SC Meade 250 ACF F6.3
Càmera Orion Starshoot Color pro V2
Autoguiat amb maquinari i programari de desenvolupament propi
Processat amb Pixinsight.
«Nebulosa Roseta» per Rodrigo Castillo
La Nebulosa Roseta (NGC 2237) és una regió H II gran i circular amb un cúmul central, situada a la constel·lació del Unicorn Monoceros. El cúmul i la nebulosa es troben a una distància d’aproximadament 5.200 anys llum de la Terra (encara que els càlculs de la distància varien considerablement, fins a arribar als 4.900 anys llum) i mesura uns 130 anys llum de diàmetre. La radiació de les estrelles joves excita els àtoms de la nebulosa, fent que emetin radiació que fa brillar la nebulosa. La massa de la nebulosa s’estima en unes 10.000 masses solars.
Comentari de l’autor: 9 exposicions de 300 segons el 9 de març de 2.012 més 5 exposicions de 900 segons el 22 de març de 2.012 amb el refractor William Optics Megrez Doblete Apocromático 88mm F5.6 i Filtro H-Alfa 8nm Baader Planetarium.
«Startrails des de Puertomingalvo» per Santi Arrufat
Una estrella circumpolar és una estrella que, vista des d’una latitud determinada a la Terra, mai es pon, és a dir, mai desapareix sota l’horitzó a causa de la seva proximitat a un dels pols celestials. Les estrelles circumpolars són, per tant, visibles des d’aquest lloc durant tota la nit, cada nit de l’any, i serien sempre visibles durant el dia també si no fos per l’efecte del resplendor del Sol. Per a un observador situat a +40° de latitud, totes les estrelles que estan a menys de 40° del pol nord són circumpolars
Comentari de l’autor: Aquesta imatge està composta de 105 fotografies apilades amb el software Startrails v2.3 i preses amb la meva càmera Nikon D7000. Cada toma te 30 segons d’exposició a f/3,5 i ISO 3.200 amb un objectiu de 17mm sobre trípode. Les fotos se van prendre a l’estiu de 2.023 des de Puertomingalvo (Teruel) en una sortida de la SAC en la que varem gaudir d’un cel espectacular però amb una mica d’humitat. A l’escarra de l’arbre es poden apreciar dues perseides.
Agraïm als nostres socis per compartir les seves habilitats i experiències. Us convidem a explorar més a fons aquestes imatges en els diferents llocs on s’aniran exposant físicament.
Que aquesta incursió virtual pel cosmos us inspiri a contemplar les meravelles del cel nocturn. Mantingueu-vos a l’aguait per a futures aventures astronòmiques!