Aquest mes de maig he estat en l’illa de la Palma durant 8 dies amb un grup de fotògrafs de paisatge, amateurs i professionals, també alguns astrofotògrafs i també uns quants aficionats a l’astronomia.
Vam ser un grup de 12 persones i teníem 2 furgos a la nostra disposició per a viatjar de dalt abaix per l’illa de la Palma i gaudir eixides i postes de sol, boscos, paissatges amb volcans i experimentant amb timelapses amb el moviment de les núvols que colissionen en les muntanyes. Els dos organitzadors d’aquesta aventura i també professionals de la fotografia i de la divulgació, van ser Néstor Rodán i Luis Miguel Azorín, que a banda de portar-nos d’un lloc de l’illa a un altre amb les furgos, van fer-nos formació cada dia sobre diverses disciplines del món de la fotografia i l’astrofotografia com apilat d’imatges, captures de l’espai profund amb llargues exposicions, demostració de com apilar per a obtenir timelapses i també la tècnica de blending de fotos del cel i de paisatge. En resum, podria dir que ha segut una experiència lúdica-formativa, i també un poc turística perquè vam a aprofitar durant el dia per visitar alguns llocs de l’illa de la Palma que no haguera conegut mai sinó fora per aquest viatge.
LA PALMA
L’illa de la Palma, geològicament, és molt muntanyosa i molt verda. Jo pensava que veuria paisatges secs com a Mart perquè havia vist imatges de Lanzarote, però – Spoiler – l’illa de la Palma té molta aigua i pluges, grans boscos, molta verdolaga i vegetació a baixa altura però també a cotes altes per damunt dels 2.000 metres sobre el nivell del mar com, per exemple, els exòtics taginastes, que si no els coneixeu us dic que semblen plantes d’algun exoplaneta llunyà.
Un dia vam arrimar-nos al volcà Tajogaite, aquell volcà que va entrar en erupció a l’any 2021 i vam veure com hi ha cases soterrades encara per cendra negra i per roques solidificades. És molt espectacular tot allò. El volcà, per cert, encara té fum i no està permés arrimar-se a menys de 100 metres.
Doncs bé, per a mi el més interessant era visitar el Roque de los Muchachos, on es troben els observatoris astronòmics professionals, situats a la part més alta de la muntanya més alta de l’illa i des d’on es veu, a l’horitzó, el Teide i Gran Canària, l’illa de Hierro i l’illa de la Gomera.
EL ROQUE DE LOS MUCHACHOS
Per a pujar al Roque de los Muchachos, a 2.426 metres d’altura, has de conduir durant 1 hora i 20 minuts per una carretera amb moltíssimes corbes, de fet no hi ha cap recta, tot són corbes, i són corbes molt tancades. La veritat és que pujar i/o baixar es fa dur, i nosaltres ho vam fer cada dia, i alguns dies ho vam fer vàries vegades, així per la vesprada descansàvem i dormíem per a tenir forces per a la següent nit.
Allà, a més de 2.400 metres, el primer que impressiona és el mar de núvols que hi ha baix i que, encara que pot ser estiga plovent a l’illa, els observatoris es troben per damunt, en un cel molt estable i clar. Els primers dies vam tindre també núvols alts però el més normal és gaudir d’un 90% de nits de l’any amb un cel estabilitzat i sense núvols alts, o això és el que em deien els astrònoms que treballen al GTC.
A banda de fer fotografia de paisatge i astrofotografia per les nits al Roque de los Muchachos, també vam visitar els diferents observatoris del complexe d’observatoris astrofísics més complets i avançats del planeta. Val la pena tindre aquesta experiència.
 |  |  |  |
 |  |  |  |
Allà hi ha el Gran Telescopi Canàries (GTC), que és el el telescopi òptic i infraroig més gran del món, amb un diàmetre de 10,4 metres. També hi ha el Telescopi Nazionale Galileo, amb un espill de 3,6 metres de diàmetre.
També està el William Herschel, amb un espill de 4,2 metres. També el telescopi Isaac Newton, amb 2,5 metres. Després hi ha un telescopi robòtic, el Telescopi Liverpool, de 2 metres de diàmetre. I el Telescopi Solar Suec (SST) per a observacions solars i un diàmetre d’1 metre. I després, en el mig del complexe estan els espectaculars telescocpis MAGIC, que són telescopis Cherenkov de 17 metres de diàmetre cadascú i el seu objectiu és la detecció de raigs gamma.
I també hi ha altres telescopis com el Telescopi Òptic Nòrdic (NOT), el Telescopi Jacobus Kapteyn (JKT) que també és un telescopi robòtic, el Telescopi Obert Neerlandés (DOT) i altres instruments destinats a diversos estudis astronòmics. Molts d’aquestos projectes, la gran majoria, estan gestionats per empreses privades, encara que reben ajuda pública.
El divendres va ser un dia especial, vam fer la visita al Gran Telescopi Canàries (GTC). L’edifici és gegant, em recordava a alguns edificis que hi ha a Calar Alto, a Almeria, perquè si el veus de lluny semblen observatoris «normals» però com més a prop estàs, més impressiona l’altura del GTC.
El GTC té 170m de focal, una característica essencial que permet obtenir imatges d’alta resolució i capturar detalls d’objectes molt llunyans. En total, té un pes de 400 tones.
La càmera principal, Osiris, té un sensor similar a un paper A4 i un camp de visió de 7×7 minuts d’arc. En les imatges és la càmera de color blau, especialitzada per a imatges i espectroscòpia de baixa resolució. Aquesta càmera està refrigerada a 120 sota zero amb hidrogen líquid per tal de llevar tot el soroll de lectura del sensor.
Durant la visita al recinte del GTC, ens van explicar un exemple didàctic per tal d’entendre la gran resolució d’aquesta càmera, i ens van dir que si, per exemple, la terra fora plana i alguna persona estiguera a Nova York encenent un ciri, la càmera Osiris seria capaç de veure la flama del ciri.
I a banda de l’Osiris, hi ha també la càmera Mir, refrigerada a 200 sota zero, i si aturen la llum del complexe, aquestes càmeres triguen 1 setmana en agafar la temperatura de 200 sota zero.
A més a més, hi ha altres càmeres com la CanariCam, una càmera infraroja que permet espectroscòpia, coronagrafia i polarimetria. També està la càmera HIPERCAM, que fa 10 fotos per segon fent captures simultànies en diferents captures espectrals. I també hi ha altres sistemes d’òptica com correctors de distorsió de l’atmosfera i múltiples espectrògrafs. Tot una meravella científica que permet les visites al públic general.
 |  |  |  |
 |  |  |  |
El telescopi GTC es controla des del pis de dalt del propi edifici. Si us fixeu a les imatges, es poden veure alguns espills hexagonals, i és que té 36 espills hexagonals. I a banda té l’espill secundari, de 1,2 metres de diàmetre, i un tercer espill de 1,3 metres que serveix per a fer l’enfoc.
Tots els espills hexagonals del GTC es netegen un a un, llevant-los del telescopi i ficant-los a una càmera al buit i netejant-los amb elements químics, i després els fiquen una capa d’alumini igual de fina que un bacteri. L’alt nivell de sofisticació i tots els detalls que hi ha al GTC són impressionats.
UN PARELL DE FOTOS AMB UNA CÀMERA CANON 6D
Jo no estic massa acostumat a viatjar amb tecnologia òptica i tenia por, de fet, de que em perderen les maletes 🙂 Aleshores vaig ficar dins l’avió la maleta amb la roba i cables i un trípode de càmera fotogràfic, i després la càmera Canon 6D Mark II i diverses lents en la motxilla amb mi que vaig pujar a l’avió. Aleshores, allà tenia un trípode i càmera, però no disposava de montura ni telescopi.
Podria dir que, en aquell cel, les fotos es processen a soles. No cal tant de temps d’exposició perquè com que no hi ha contaminació lumínica, de seguida apareixen els detalls dels objectes del cel.
I bé, una nit de tantes vaig fer aquestes dues fotos. La primera del centre galàctic, i com he dit, la foto es processava a soles perquè amb poc de temps d’exposició ja es podien veure colors i nebuloses. Concretament a la imatge apareix Trífida i la Laguna perfectament visibles.
I a la segona foto van ser 30 fotos de 20 segons cadascuna, i apilades amb Deep Sky Stacker al matí següent, on vaig apuntar a Antares, i es veu perfectament les nebulositats d’Ophiuchi i una immensitat d’estreles a tots els llocs. No vull imaginar-me com seria aquesta nebulosa si haguera tingut la montura i li dedique 4 o 5 hores de captura de Lights.
 |  |
| Centre galàctic | Rho Ophiuchi |
I bé, per acabar de contar l’experiència d’aquesta visita al Roque de los Muchachos, et deixe unes fotos que intenten captar la bellesa d’estar allà dalt durant la posta de sol, on el sol desapareix baix del mar de núvols.
En eixe moment, els colors del cel van del taronja al roig, i del roig al rosa i, junt amb tots els observatoris astronòmics que van canviant de color del reflex de la llum i a poc a poc arriba la nit. També aquestes llums es reflectien sobre els espills hexagonals dels telescopis MAGIC i en eixos moments quan el sol desapareix es crea una postal molt bonica.
 |  |  |
PER QUÈ NO HI HA CONTAMINACIÓ LUMÍNICA?
L’illa de La Palma és reconeguda mundialment per tenir un dels cels més clars i foscos, ideals per a l’observació astronòmica. Aquesta qualitat excepcional s’ha aconseguit gràcies a una sèrie de mesures rigoroses per controlar la contaminació lumínica.
A l’any 1988 es va aprovar la Lli del Cel, aquesta llei té com a objectiu principal protegir la qualitat astronòmica dels observatoris de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC). La llei regula l’enllumenat públic i privat, limitant la quantitat de llum que es projecta cap al cel i establint estàndards per a la instal·lació de lluminàries que minimitzin la contaminació lumínica.
A tota l’illa es promou l’ús de lluminàries que dirigeixen la llum cap avall i que tenen una temperatura de color baixa, generalment inferior a 3000 Kelvin, per reduir la llum blava, que és la més perjudicial per a les observacions astronòmiques.
La Palma ha establert un model a seguir en la protecció del cel nocturn, combinant regulacions estrictes i una conscienciació pública sobre la importància de preservar aquest recurs natural inestimable.
I bé, finalment estic content d’haver visitat aquest complexe d’observatoris astronòmics de primera divisió, d’haver viatjat amb un grup de persones molt interessants i d’haver aprés més del món de l’Astronomia ací al Roque de los Muchachos, un dels millors cels d’Europa.
